La UTMB es va crear per a mares

Vaig començar a córrer a l’institut, només per passar l’estona amb els meus amics després de classe. Després, a batxillerat, com que havia deixat l’equip de voleibol i necessitava alguna cosa més per a distreure’m, em vaig incorporar a l’equip de cros. No sabia què era. No tenia rellotge i portava unes bambes barates que havia comprat a una botiga del barri. Vaig començar a córrer i en aquell mateix instant em va encantar. Vaig córrer amb els amics durant un parell d’anys i després, de més gran, vaig passar a fer curses de carretera.  

Vaig córrer per primer cop per la muntanya a Forest Park, a Portland, Oregon, per recuperar-me d’una lesió que havia patit durant una cursa per carretera. M’hi vaig quedar atrapada a l’instant i mai més no he tornat a mirar enrere. Aquella nit vaig anar a casa i vaig començar a buscar informació sobre les curses de muntanya i així va ser com vaig saber que la ultramarató és un esport. Òbviament, em vaig apuntar a un 50k de forma immediata i aquí va començar tot.  

Ja m’agradava córrer abans de fer curses de muntanya i ultramaratons. O sigui que grimpar per camins només va fer que encara m’agradés més. M’ha fet córrer món i conèixer diferents llocs a peu. També m’agrada la fantàstica comunitat que hi ha en el món de les curses de muntanya i ultramaratons, una cosa molt difícil de trobar un cop ets adult.

El meu gran objectiu és quedar entre les 10 primeres classificades a la UTMB aquest estiu! La vaig córrer el 2017, però no vaig tenir un gran dia. Sé que puc millorar aquella marca i estic convençuda que la cursa es va crear per a mares. 

Hi ha molts factors a tenir en compte quan es tracta de la UTMB. Et posa a prova a tu i la teva capacitat per resoldre problemes, adaptar-te a situacions que no planejaves i gestionar una privació de son força greu. Com a mare, sento que faig aquestes coses diàriament, així que crec que estic molt preparada en aquest sentit. 

Vaig córrer durant els dos embarassos, però m’ho vaig prendre amb calma. Després del part, vaig prendre’m el temps que necessitava el meu cos per a recuperar-me i, a poc a poc, vaig tornar a entrenar. Em feia molta il·lusió tornar a córrer. Mai vaig forçar res i, de fet, em vaig sentir millor molt més aviat la segona vegada. 

El primer cop no sabia què m’esperava. Era tot tan nou, i vaig sentir coses que mai no havia sentit, mentalment i físicament. Durant el segon embaràs vaig estar molt més relaxada. Ja coneixia les etapes per on passaria. També va ser molt menys estressant saber que el córrer tornaria de manera bastant natural, fins i tot amb un entrenament bastant mínim mentre estava embarassada en comparació amb el que vaig fer abans de quedar-me embarassada la primera vegada.

Aquesta és una pregunta difícil. No tinc clar que sigui fàcil fer-ho. És caos gestionat ja que les nostres nenes encara són molt petites. Intento utilitzar el temps de forma eficient per entrenar i ensenyar i estar totalment present amb elles quan hi estic.  

En lloc d’intentar trobar un equilibri perfecte, crec que el que faig és centrar-me més en la qualitat del temps que dedico a tot el que faig.

Les dues coses que diria són: sigues amable amb tu mateixa i no renunciïs mai als teus somnis. Ser mare no vol dir que això sigui l’únic que puguis ser.